Els efectes beneficiosos del pensament optimista

Actualment es coneixen millor les raons psicològiques per les quals les persones atribueixen qualsevol millora de la seva afecció al tractament que han rebut. Tots tenim la tendència a suposar que si a un esdeveniment el segueix un altre, el primer pot ser responsable del segon. Som proclius a veure patrons on no n’existeixen; un fenomen que s’ha demostrat moltes vegades en àrees tan diverses com al llançar una moneda, els preus de la borsa de valors i els tirs del bàsquet.

La cura equivocada

Llegiu la cita de:

James Stuart, King of Great Britaine, France and Ireland. A counterblaste to tobacco. A: The workes of the most high and mightie prince, James. Publicat per James, Bisbe de Winton i Degà de la Capella Reial de ses Majestats. Londres: imprès per Robert Barker i John Bill, impressors de ses majestats els Reis, 1616, pàgs. 214-222.

A més, tots tenim la tendència a cometre el que s’anomena biaix de verificació: veiem el que esperem veure, “creure per veure”. Qualsevol recolzament que trobem per a les nostres creences fomentarà la nostra seguretat que tenim la raó. Per contra, és possible que no reconeguem ni acceptem de bona gana la informació que contradigui els nostres punts de vista i, per tant, tendim a fer els ulls grossos, sovint inconscientment.

La majoria dels pacients i els metges esperen, per descomptat, que els tractaments siguin d’ajuda. Poden concloure que alguna cosa funciona simplement perquè concorda amb la seva creença que allò ha de funcionar. No busquen informació que sigui contrària a les seves creences i fins i tot la descarten.

Aquests efectes psicològics també expliquen per què els pacients que creuen que un tractament ajudarà a alleujar els seus símptomes és molt probable que experimentin millores en la seva afecció, tot i que el tractament, de fet, no tingui un principi actiu (és a dir, sigui un “placebo”).

Els pacients han comunicat millores després de rebre pastilles fetes amb sucre, injeccions d’aigua, tractaments amb aparells elèctrics desactivats i cirurgies que van consistir únicament en fer un tall i suturar.

Veure per creure

Llegiu la cita de:

Asher R. Talking sense (Lettsomian lecture, 16 Feb, 1959). Transactions of the Medical Society of London, vol LXXV, 1958-59. Reproduït a: Jones, FA, ed. Richard Asher talking sense. Londres: Pitman Medical, 1972.

Prenguem l’exemple d’un estudi imparcial que compara diferents dietes per aprimar-se. Els investigadors van reclutar espectadors d’un programa de televisió popular que desitjaven aprimar-se i els van assignar a una de sis dietes. Una d’elles, “la dieta del te bai lin“, s’havia promocionat com un mètode reeixit per aprimar. El pes mitjà dels participants va baixar en els sis grups, però en alguns molt més que en altres. No obstant això, quan es van difondre els resultats a la televisió, es va revelar que una de les dietes, “la dieta de la pastanaga”, no era en absolut una dieta per aprimar-se. S’havia inclòs a l’estudi per tenir un “element de comparació” per a l’aprimament que no fos atribuïble a cap de les 6 dietes, sinó als canvis en els hàbits alimentaris resultants d’altres factors que havien motivat els participants a menjar de forma diferent.[2]