Algú és normal?

Tomografies computades de cos sencer

Entre les proves que s’ofereixen a les clíniques privades es troba la TC de cos sencer per examinar el cap, el coll, el tòrax, l’abdomen i la pelvis. S’ofereixen de forma directa al públic i, habitualment, es realitzen sense consultar al metge de capçalera de la persona en qüestió.

Sovint, les tomografies de cos sencer es promocionen com una forma de mantenir-se un pas per davant de possibles malalties, amb la premissa que un resultat “normal” serà tranquil·litzador. Aquestes proves no només són costoses, sinó que tampoc no hi ha evidència científica que generin algun benefici per a la salut en general quan es realitzen aquestes proves en persones sense signes o símptomes de malaltia. A més, l’exposició a la radiació és considerable i arriba a ser 400 vegades més que en una radiografia de tòrax. És tan gran aquesta xifra que, el 2007, el Comitè sobre els Aspectes Mèdics de la Radiació en el Medi Ambient (COMARE) del Regne Unit va recomanar amb vehemència que “els serveis que ofereixin la tomografia de cos sencer a persones asimptomàtiques han de deixar de fer-ho”. El 2010, després d’una consulta, el govern britànic va anunciar la seva intenció d’aprovar legislacions més severes per a l’ús de les tomografies de cos sencer.

De la mateixa manera, l’Administració d’Aliments i Medicaments (FDA) dels Estats Units va advertir a la població que aquestes tomografies no tenen cap benefici provat per a les persones sanes, i va comentar: «Moltes persones no s’adonen que una tomografia de cos sencer no els donarà necessàriament la tranquil·litat que desitgen ni la informació que els permetria prevenir un problema de salut. Per exemple, una troballa anormal pot no ser greu i una troballa normal pot ser inexacta.»[23-25]

Trobar l’equilibri

Mai no serà fàcil trobar l’equilibri entre la cerca excessiva de la malaltia i el fracàs en la identificació de les persones que poden beneficiar-se de la detecció precoç, i això portarà inevitablement a prendre decisions impopulars. Tots els sistemes de salut han d’utilitzar els seus recursos de forma eficient si es pretén beneficiar a tota la població.

Aquest principi fonamental segurament vol dir que els programes de cribratge no només han d’estar basats en evidència científica sòlida quan s’implementen, sinó que també convé examinar-los constantment per verificar la seva utilitat a mesura que s’obté més evidència científica i que les circumstàncies canvien. Una qüestió important que s’ha d’analitzar és si els programes de cribratge s’han d’oferir a grans sectors de la població o si han de dirigir-se a aquells que tenen un risc alt de desenvolupar una malaltia.