Un estudi no és mai suficient?

La resposta senzilla és “gairebé mai”. Molt poques vegades una comparació imparcial de tractaments produeix evidència científica suficientment fiable com per fonamentar l’elecció d’un tractament determinat.

No obstant això, és una situació que es presenta en alguns casos. Entre aquests estudis únics poc freqüents en destaca un que va demostrar que prendre una aspirina durant un atac cardíac redueix el risc de mort prematura;[1] un altre que va revelar que l’administració de corticosteroides a les persones amb lesió cerebral traumàtica aguda és mortal (vegeu a continuació i el capítol 7), i un tercer que va identificar la cafeïna com l’únic fàrmac conegut per prevenir la paràlisi cerebral en prematurs (vegeu el capítol 5).

No obstant això, en general, un sol estudi és merament una de les diverses comparacions que intenten respondre les mateixes preguntes o preguntes similars. Per això, s’ha d’avaluar l’evidència científica d’estudis individuals juntament amb la d’altres estudis similars.

Un dels pioners de les avaluacions imparcials dels tractaments, l’estadístic britànic Austin Bradford Hill, assenyalava als anys seixanta que els estudis terapèutics han de respondre quatre preguntes:

• Per què es va començar l’estudi?
• En què va consistir?
• Què es va trobar?
• I què significa tot plegat al capdavall?

Aquestes preguntes clau tenen la mateixa rellevància en l’actualitat. No obstant això, en molts casos s’aborden de manera inadequada o es passen per alt completament. La resposta a l’última pregunta (què significa tot plegat al capdavall?) és d’especial importància, ja que és probable que influeixi en les decisions que es prenen respecte al tractament i als estudis futurs.

Prenguem l’exemple d’un tractament curt i econòmic de corticosteroides administrat a dones a les quals es preveia un part prematur. La primera avaluació imparcial d’aquest tractament, que es va publicar el 1972, va mostrar una menor probabilitat que els nadons morissin després que les mares haguessin rebut un corticosteroide. Deu anys després ja s’havien realitzat més assajos però eren de petita escala i els resultats de cada un d’ells eren confusos, perquè cap havia examinat de manera sistemàtica els estudis anteriors similars. Si ho haguessin fet, hauria sortit a la llum que hi havia evidència científica molt sòlida a favor de l’efecte beneficiós d’aquells fàrmacs. De fet, atès que això no es va fer fins al 1989, mentrestant la majoria dels obstetres, llevadores, pediatres i infermeres neonatals no s’havien assabentat que el tractament era tan eficaç. Com a conseqüència, desenes de milers de nadons prematurs van patir i van morir innecessàriament.[2]

Per respondre “què significa” el que s’ha descobert, l’evidència científica derivada d’una comparació imparcial de tractaments s’ha d’interpretar juntament amb l’evidència científica de les altres comparacions imparcials similars. La difusió dels resultats de nous estudis sense que se’ls interpreti en el context de l’evidència científica prèvia, revisada i actualitzada sistemàticament, pot retardar la identificació de tractaments que potencialment poden ser tant útils com perjudicials i alhora impulsar la realització innecessària de nous estudis.