Gestionar les desviacions dels tractaments assignats

Per totes les raons exposades en el present capítol el lector haurà comprès que els estudis imparcials dels tractaments s’han de planificar amb cura. Els documents que contenen aquesta planificació s’anomenen protocols d’investigació.

No obstant això, fins i tot els plans més ben formulats poden no dur-se a terme de la manera prevista; els tractaments que en realitat reben alguns pacients de vegades són diferents d’aquells als quals van ser assignats.

Per exemple, els pacients podrien no seguir els tractaments tal com s’havia programat, o podria passar que algun dels tractaments no s’administrés perquè no es compta amb els recursos o el personal necessari. Si es descobreixen aquestes desviacions, s’han de considerar les conseqüències i tractar-les amb cura.

Durant els anys setanta i vuitanta, hi va haver avenços notables en el tractament dels nens amb leucèmia limfoblàstica aguda, el tipus més freqüent de leucèmia en aquest grup d’edat. No obstant això, desconcertava el fet que els nens nord-americans estaven considerablement millor que els nens britànics, els quals, a simple vista, rebien exactament els mateixos règims farmacològics.[7]

En una visita a un centre d’oncologia infantil de Califòrnia, un astut estadístic britànic va observar que els nens nord-americans amb leucèmia rebien un tractament amb quimioteràpia molt més “agressiu” que els nens del Regne Unit. El tractament tenia efectes secundaris terribles (nàusees, infecció, anèmia, caiguda del cabell, etc.) i, quan aquests efectes secundaris eren particularment molestos, els metges i infermers britànics, a diferència dels seus col·legues nord-americans, tendien a reduir o suspendre el tractament prescrit.

Aquest “enfocament més amable” sembla haver reduït l’eficàcia del tractament i probablement va ser el motiu de les diferències en l’èxit del tractament britànic i el nord-americà.