La talidomida

La talidomida és un exemple particularment esgarrifós d’un nou tractament que va fer més mal que bé.[1]

Una tràgica epidèmia de ceguesa en els nadons

Llegiu la cita de:

Silverman WA. Human experimentation: a guided step into the unknown. Oxford: Oxford University Press, 1985:vii-viii.

Aquest somnífer es va introduir a finals dels anys cinquanta com una opció aparentment més segura que els barbitúrics que es prescrivien regularment en aquella època; a diferència d’aquests, les sobredosis de talidomida no provocaven coma. La talidomida es va recomanar sobretot a dones embarassades, a les quals també se’ls administrava talidomida per a les nàusees matinals.

A principis dels anys seixanta, els obstetres van començar a observar un augment molt marcat de casos de nadons amb greus malformacions en braços i cames. Aquesta alteració, abans molt rara, produïa un escurçament tal de les extremitats que les mans i els peus semblaven brotar directament del tronc. Alguns metges d’Alemanya i Austràlia van relacionar aquestes malformacions en nounats amb el fet que les mares havien pres talidomida al principi de l’embaràs.[2]

A finals de 1961, el fabricant va retirar la talidomida del mercat. Uns anys més tard, després d’una sèrie de campanyes públiques i demandes judicials, les víctimes van començar a rebre indemnitzacions. El nombre de víctimes amb aquestes terribles anomalies va ser immens: en els gairebé 46 països on es va prescriure la talidomida (en alguns dels quals fins i tot es venia sense recepta mèdica), hi va haver milers de nadons afectats.

La tragèdia de la talidomida va commocionar igualment els metges, la indústria farmacèutica i els pacients, i va donar peu a una transformació radical del procés de desenvolupament i aprovació de medicaments a tot el món.[3]