Mesurar de manera imparcial els resultats dels tractaments

Encara que un dels motius d’emprar tractaments ficticis en les comparacions de tractaments és el d’ajudar els pacients i els metges a complir amb els tractaments assignats, un motiu més àmpliament reconegut per dur a terme l’esmentat “emmascarament” és la reducció dels biaixos a l’hora d’avaluar els resultats dels tractaments.

L’emmascarament per aquest motiu té una història interessant. Al segle XVIII, el rei Lluís XVI de França va exigir que s’investiguessin les afirmacions d’Anton Mesmer sobre els efectes beneficiosos del “magnetisme animal” (també anomenat “mesmerisme”). El rei desitjava saber si els efectes es devien a una “força real” o a “il·lusions de la ment”. En un estudi sobre un tractament, es van embenar els ulls a una sèrie de persones i se’ls digué si estaven o no estaven rebent el magnetisme animal quan en realitat, de vegades, succeïa el contrari. Únicament afirmaven sentir els efectes del “tractament” les persones a les quals se’ls havia dit que l’estaven rebent.

En relació amb certs resultats dels tractaments, com la supervivència, és molt poc factible una avaluació tendenciosa dels resultats ja que la mort d’una persona deixa poc marge al dubte. No obstant això, l’avaluació de la majoria dels resultats comporta certa subjectivitat, perquè els resultats haurien d’involucrar, i sovint ho fan, les experiències dels pacients de símptomes tals com el dolor i l’ansietat. Les persones poden tenir motius individuals per preferir un dels tractaments que es comparen. Per exemple, podrien estar més atentes als signes d’un possible benefici quan creuen que un tractament és bo per a elles, i més disposades a atribuir-li els efectes perjudicials a un tractament respecte al qual mantenen dubtes.

En aquestes circumstàncies habituals, l’emmascarament és una característica recomanable dels estudis imparcials. Això significa que els tractaments que s’estan comparant han de semblar iguals.

Per exemple, en un estudi terapèutic per a l’esclerosi múltiple, tots els pacients van ser examinats tant per un metge que desconeixia si els pacients havien rebut els fàrmacs nous o un tractament sense principis actius (és a dir, el metge estava “cegat”), com també per un metge que coneixia el grup de comparació al qual estaven assignats els pacients (és a dir, el metge no estava “cegat”). Les avaluacions realitzades pels metges “cegats” van suggerir que el tractament nou no era útil mentre que les avaluacions dels metges “no cegats” van suggerir que el tractament nou era beneficiós.[8] Aquesta diferència implicava que el tractament nou no era eficaç i que el coneixement de l’assignació del tractament induïa els metges “no cegats” que “veiessin el que creien” o desitjaven.

En termes generals, com més gran sigui el grau de subjectivitat en l’avaluació dels resultats dels tractaments, més convenient serà emmascarar els estudis terapèutics perquè siguin imparcials.

Fins i tot, en algunes ocasions és possible cegar els pacients sobre si reben o no una operació quirúrgica real. Un estudi així es va realitzar en pacients amb artrosi de genoll. No hi va haver un avantatge ostensible d’un abordatge quirúrgic que comprenia el rentat i la neteja de les articulacions afectades per l’artrosi quan se’l va comparar amb una senzilla incisió a través de la pell que cobreix el genoll, amb el pacient anestesiat, tot simulant que posteriorment s’havia rentat l’espai articular.[9]

Sovint resulta simplement impossible que els pacients i els metges estiguin “cegats” respecte els tractaments que es comparen; per exemple, en comparar una intervenció quirúrgica i un tractament farmacològic o quan un fàrmac té un efecte secundari característic. No obstant això, fins i tot en el cas d’alguns resultats en els quals es podria introduir un biaix de manera inadvertida -per exemple, en assignar una causa a la mort o en avaluar una radiografia-, el biaix es pot evitar si els resultats són avaluats de manera independent per persones que desconeixen quin tractament ha rebut cada pacient.