Antibiòtics en el treball de part prematur

Els estudis imparcials de tractaments poden mostrar de vegades que no són certs els efectes beneficiosos que se’ls atribueixen ni tampoc que aquells tractaments siguin innocus. Els metges prescriuen tractaments amb la millor de les intencions, especialment quan poden oferir esperança en una situació angoixant. Per exemple, una teoria suggeria que una infecció “silenciosa” (subclínica) podria desencadenar el treball de part prematur i el part abans de terme.

La teoria va portar els metges a prescriure antibiòtics a algunes embarassades amb l’esperança que les ajudés a allargar l’embaràs. Ningú no va pensar seriosament que l’ús d’antibiòtics d’aquesta manera causaria algun problema greu. De fet, hi ha evidència científica que les mateixes dones desitjaven rebre antibiòtics, amb una actitud de “provem això, no pot fer cap mal”.

Quan finalment es va realitzar un estudi imparcial d’aquest tractament, els resultats van tenir conseqüències clíniques clares. Per començar, no va ser possible detectar cap benefici real. A més d’això, el seguiment a llarg termini dels nadons que van participar a l’estudi va mostrar que aquells que havien estat exposats als antibiòtics tenien més probabilitats de presentar paràlisi cerebral i problemes de la parla, la visió i la marxa que aquells en el grup de comparació. Aquests riscos dels antibiòtics havien passat desapercebuts durant les dècades en què s’havien prescrit a les dones, atès que no hi havia evidència científica adequada obtinguda d’estudis imparcials sobre els seus efectes.

Uns metges parlen sobre les seves conjectures a l’hora de prescriure

En una conversa fictícia entre dos metges, un metge general planteja el següent: «Molt del que fem són conjectures, i em sembla que ni tu ni jo no estem gaire còmodes amb això. L’única manera de determinar si alguna cosa funciona és amb un assaig adequat, però és molt complicat. Llavors, què fem? Fem el que ens sembla correcte. I estic segur que moltes vegades és adequat… per l’experiència clínica i tot això. Potser la resta del temps tenim les mateixes probabilitats d’encertar que de fallar, però com que això que fem no es diu assaig, ningú no ho regula i cap de nosaltres aprèn dels resultats.»

Adaptat de Petit-Zeman S. Doctor, what’s wrong? Making the NHS human again. Londres: Routledge, 2005, pàgs. 79-80.

Com passa sovint, aquells que van rebre a la pràctica clínica “normal” un tractament avaluat inadequadament tenien més probabilitats de resultar perjudicats que aquells que van rebre el mateix tractament prescrit en un context d’investigació. Per dir-ho amb altres paraules, en general les persones van tenir més risc quan no van prendre els fàrmacs com a participants d’un estudi imparcial.[17-19]