Pròleg de Nick Ross a la primera edició de Testing Treatments
Aquest llibre és bo per a la salut. Aporta llum sobre els misteris de com es prenen les decisions sobre la vida i la mort. Mostra com aquests criteris generalment tenen moltes falles i desafia els metges de tot el món a modificar les seves pràctiques.
Això ho aconsegueix sense provocar pors innecessàries i admirant sincerament molts dels èxits de la medicina moderna. En tot moment el seu objectiu és millorar la pràctica mèdica, no desacreditar-la.
Els anys vuitanta vaig tenir la primera visió reveladora de l’arrelada deixadesa en la medicina, quan em van convidar a participar com a membre profà d’un comitè de consens format per avaluar les millors pràctiques en el tractament del càncer de mama. Vaig quedar impactat (com potser ho quedi el lector quan llegeixi més sobre aquest tema al capítol 2 [ara capítol 3]). Vam considerar l’evidència científica dels investigadors i metges més destacats i vam descobrir que alguns dels consultors més eminents treballaven basant-se en pressentiments o en flagrants prejudicis i que la probabilitat que una dona sobrevisqués o quedés deformada per una operació depenia en gran mesura de qui la tractava i de quins eren aquests prejudicis. Un cirurgià era partidari de la mutilació heroica, un altre preferia una tumorectomia senzilla, un tercer optava per la radioteràpia agressiva i així successivament. Era com si l’era de l’avaluació científica els hagués passat de llarg.
En realitat, moltes vegades aquest era el cas i per a molts metges encara ho és. Si bé les coses han millorat, molts professionals mèdics amb talent, sincers i competents són sorprenentment ignorants respecte el que constitueix la bona evidència científica. Fan el que fan perquè els ho van ensenyar a la facultat de medicina, o perquè és el que fan altres metges, o perquè la seva experiència els diu que funciona. Però l’experiència personal, si bé és seductora, sovint és terriblement enganyosa, tal com es mostra en aquest llibre amb una claredat brutal.
Alguns metges diuen que és ingenu aplicar el rigor científic en el tractament de pacients individuals. La medicina, sostenen, és tant una ciència com un art. Tanmateix, per més noble que soni la frase, és contradictòria. Per descomptat, el coneixement mèdic és finit i en qualsevol persona les complexitats són gairebé infinites, de manera que sempre hi ha un element d’incertesa. A la pràctica, la bona medicina sistemàtica requereix un bon treball d’intuïció. Però en el passat, molts professionals mèdics han desdibuixat massa sovint la distinció entre la conjectura i l’evidència científica sòlida. De vegades fins i tot proclamen certesa on en realitat hi ha un dubte considerable. Eviten les dades fiables perquè no saben exactament com avaluar-les.
En aquest llibre s’explica la diferència entre l’experiència personal i les formes més complexes, però millors, de distingir el que és eficaç del que és ineficaç i el que és segur del que no ho és. Els autors eviten els termes tècnics en la mesura del que és possible i empren expressions senzilles com “proves imparcials”. Adverteixen que la ciència, de la mateixa manera que tot el que afecta l’ésser humà, és propensa a l’error i al biaix (a través d’equivocacions, de vanitat o, especialment perniciós en medicina, d’interessos comercials); també ens recorden que, tot i així, és l’aproximació meticulosa de la ciència la que ha creat gairebé tots els avenços més notoris del coneixement humà. Els metges (i els professionals dels mitjans de comunicació com jo) han de deixar de desacreditar la investigació clínica “com assajos amb conillets d’Índies”; per contra, hi ha un imperatiu moral perquè tots els professionals mèdics promoguin els estudis imparcials amb els seus pacients per tal que aquests hi participin.
Aquest és un llibre important per a tots aquells interessats en la pròpia salut, en la de la seva família o en la política sanitària. En general, els pacients es veuen com els receptors de l’atenció sanitària, més que com a participants. La tasca que tenim per davant és responsabilitat tant nostra —els profans en el nom dels quals es practica la medicina i de les butxaques dels quals surt la remuneració dels professionals de la salut— com dels metges i els investigadors d’aquest camp. Si només som usuaris passius de la medicina, mai no millorarem els estàndards. Si preferim les respostes simplistes, obtindrem una pseudociència. Si no fomentem els estudis rigorosos dels tractaments, obtindrem tractaments inútils i en alguns casos perillosos barrejats amb allò que realment sí que funciona.
Aquest llibre és un veritable manifest per millorar les coses i els pacients en són l’eix central. També és un llibre important per a metges, estudiants de medicina i investigadors, els quals es beneficiarien amb els seus ensenyaments. En un món ideal, seria obligatòria la lectura per a tots els periodistes i estaria disponible per a tots els pacients, perquè si els metges són incompetents a l’hora de sospesar l’evidència científica, en general nosaltres, que posem la nostra vida en joc, encara som pitjors.
Li dono la meva paraula: si aquest tema de posar a prova els tractaments li ve de nou, després d’haver llegit el llibre ja no tornarà a pensar igual respecte a qualsevol consell del seu metge.
Nick Ross
Periodista, presentador de ràdio i televisió
16 de novembre de 2005