La necessitat d’anar més enllà de les impressions
Si els pacients creuen que alguna cosa els ajuda, no és suficient això? Per què és important prendre’s la molèstia de fer una investigació per intentar avaluar de manera més formal els efectes del tractament, i potser esbrinar si realment allò els va ajudar i com ho va fer? Existeixen almenys dos motius. Un és que els tractaments que no funcionen poden distreure’ns dels tractaments que sí que ho fan.
Un altre motiu és que molts (si no la majoria) dels tractaments tenen efectes secundaris, alguns a curt termini, alguns a llarg termini i alguns encara no identificats. Si els pacients no empressin aquests tractaments, se’ls evitaria patir els efectes indesitjats. Per tant, val la pena trobar els tractaments que tenen molt poques probabilitats de ser útils o que podrien ser més perjudicials que beneficiosos. Així mateix, la recerca pot revelar informació important sobre com actuen els tractaments i, així, indicar les possibilitats de desenvolupar tractaments millors i més segurs.
Les investigacions sobre els efectes dels tractaments són rellevants a tot arreu, però especialment a les comunitats que s’esforcen per compartir els recursos sanitaris equitativament entre tots els pacients; per exemple, el Servei Nacional de Salut Britànic o l’Administració de Salut dels Veterans dels Estats Units.
En aquestes circumstàncies, sempre s’han de prendre decisions sobre quins tractaments representen la menor despesa per als recursos inevitablement limitats que es destinen a l’atenció sanitària. L’aplicació de tractaments que no han demostrat ser útils a alguns pacients pot significar privar altres pacients de tractaments amb beneficis comprovats.
Res d’això vol dir que les impressions i les idees dels pacients i els metges sobre els efectes dels tractaments no tenen importància. En realitat, sovint són el punt de partida per a la investigació formal de tractaments nous aparentment prometedors. El seguiment d’aquestes impressions amb una investigació formal pot, en ocasions, contribuir a trobar els efectes tant perjudicials com útils dels tractaments.
Per exemple, una dona que havia rebut dietilestilbestrol (DES) durant l’embaràs dues dècades abans va ser la primera a suggerir que el medicament podria haver causat el càncer vaginal rar que patia la seva filla (vegeu el capítol 2, DES).
I quan un pacient va esmentar els efectes secundaris inesperats d’un tractament nou que li havien receptat per a la pressió arterial alta, ni ell ni el seu metge podrien haver imaginat que el seu comentari conduiria al descobriment del fàrmac més venut de tots els temps, el sildenafil (Viagra).
Per tant, no s’han de desatendre les impressions de les persones sobre els efectes dels tractaments, però poques vegades constitueixen una base fiable per extreure conclusions sòlides sobre els efectes dels tractaments, menys encara per recomanar tractaments a altres persones.