Inici > Llegiu el llibre > Què es pot fer per millorar els estudis dels tractaments? > Aleshores, com s’aconsegueix una millor atenció sanitària?

Aleshores, com s’aconsegueix una millor atenció sanitària?

Introducció

En els capítols anteriors s’han ofert molts exemples per il·lustrar perquè els tractaments poden i han d’estar basats en estudis sòlids dissenyats per resoldre les preguntes que són importants per als pacients. Els efectes dels tractaments toquen les vides de tots d’una manera o altra, siguem membres de la societat en general, pacients o professionals de la salut. L’evidència científica sòlida obtinguda dels estudis imparcials dels tractaments és veritablement important.

Presa de decisions compartida

«La presa de decisions compartida s’ha definit com el “procés d’integrar els pacients en les decisions clíniques”. La seva essència [de la presa de decisions compartida] consisteix en treballar per definir els problemes amb la claredat i l’obertura suficients com per ajudar que els pacients comprenguin les incerteses que afecten la majoria de les decisions en medicina i, per consegüent, reconèixer que cal escollir entre opcions contraposades. La perícia del metge consisteix en diagnosticar i identificar les opcions terapèutiques d’acord amb les prioritats clíniques; el paper del pacient, en identificar i comunicar quins són els seus valors i prioritats personals, segons quines siguin les seves circumstàncies socials.»

Adaptat de Thornton H. Evidence-based healthcare. What roles for patients? A: Edwards A, Elwyn G, eds. Shared decision-making in health care. Achieving evidence-based patient choice. Second edition. Oxford: Oxford University Press, 2009, pàg. 39.

En aquest capítol analitzem de quina manera l’evidència científica pot configurar la pràctica sanitària de manera que les decisions sobre el tractament de cada persona es puguin prendre després d’un treball en equip entre metges i pacients.

Les decisions encertades s’han de fonamentar en evidència científica de qualitat, la qual ens assenyalarà les diferents opcions terapèutiques. No obstant això, el significat i el valor d’aquestes conseqüències seran diferents per a cada persona.

Per això, encara que s’empri la mateixa evidència científica, les decisions a què s’arribi poden variar. Per exemple, un dit amb capacitat funcional completa pot significar molt més per a un músic professional, un bon sentit de l’olfacte per a un xef i una bona vista per a un fotògraf que el que significarien per a altres persones. Per tant, és possible que estiguin preparats per esforçar-se més o córrer més riscos per aconseguir el resultat que és important per a ells.

La interrelació entre l’evidència científica i les decisions és complexa; per això, en gran part d’aquest capítol es tractaran algunes preguntes freqüents sobre aquesta qüestió. Tanmateix, abans d’això s’analitzarà més a fons la “presa de decisions compartida” i s’explicarà com es podria dur a terme en la pràctica. Compartir el procés de decisió d’aquesta manera ens condueix a un punt mig entre el paternalisme professional i el deixar que els pacients decideixin per si sols. És freqüent que els pacients es queixin de la manca d’informació encara que, com és bastant lògic, tenen diferents expectatives de la responsabilitat que volen acceptar.[1-2]

Alguns pacients prefereixen no rebre informació detallada sobre la seva malaltia i les seves opcions terapèutiques i desitjarien deixar les coses totalment en mans dels professionals que els atenen, encara que molts estan desitjosos de saber-ne més. Aquells que desitgen més informació haurien de poder accedir fàcilment a material ben escrit i a professionals de la salut idonis que els assessorin sobre com i on poden consultar-ho en el format més adequat per a ells.

El que constitueix una “consulta ideal” pot diferir enormement d’una persona a una altra. Algunes persones es conformen adoptant un paper dependent, mentre que altres prefereixen el paper principal. Un paper més participatiu en el procés de prendre decisions, amb l’estímul del metge, pot ser el mètode més gratificant i convertir-se en l’opció preferida un cop el pacient ha provat com funciona. Una simple pregunta formulada pel pacient pot obrir el diàleg, tal com s’exemplifica més endavant. Cal destacar que es pot motivar els pacients a sentir-se partícips de la seva atenció quan se’ls tracta en qualitat d’iguals, sigui quin sigui el seu grau de participació.