Això és nou… però, és millor?

Punts clau

  • Cal posar a prova els nous tractaments, perquè les probabilitats que siguin pitjors són iguals a les que siguin millors que els tractaments existents.
  • Els estudis esbiaixats o tendenciosos (parcials) poden ocasionar el patiment i la mort dels
    pacients.
  • El fet que un tractament hagi estat autoritzat no garanteix que sigui segur.
  • Els efectes secundaris dels tractaments sovint apareixen al cap d’un temps.
  • Freqüentment s’exageren els efectes beneficiosos dels tractaments mentre que es treu importància als efectes perjudicials.

Introducció

Per què són necessaris els estudis imparcials dels tractaments?

Sense una avaluació justa i imparcial, és a dir, no esbiaixada, és possible que es prescriguin tractaments inútils o fins i tot perjudicials perquè es pensa que són útils o, per contra, que es rebutgin tractaments útils perquè es creu que són inútils. Els estudis imparcials s’han d’aplicar a tots els tractaments, sense tenir en compte l’origen ni la seva classificació com a convencionals, complementaris o alternatius.

Les teories no verificades sobre els efectes dels tractaments, per convincents que semblin, senzillament no són suficients. Algunes teories predeien que certs tractaments funcionarien, però els estudis imparcials van revelar el contrari; altres teories van preveure amb seguretat que un tractament no serviria quan, de fet, els estudis van indicar que sí.

Encara que hi ha una tendència natural a pensar que “nou” significa “millor” –com succeeix a la publicitat de detergents per a rentadores– quan es duen a terme estudis imparcials per avaluar nous tractaments, realment és tan probable que es demostri que són pitjors com que es demostri que són millors que els existents.

Hi ha una tendència igualment natural a pensar que, pel fet que alguna cosa ha existit durant molt de temps, hauria de ser innòcua i eficaç. Però l’atenció sanitària està plena de tractaments que es basen en l’hàbit o en creences molt arrelades, en lloc d’estar basats en dades científiques: tractaments que en molts casos no fan cap bé i que de vegades ocasionen un dany considerable.

James Lind

James Lind (1716-1794), cirurgià naval escocès, retratat amb els llibres que va escriure.

No hi ha res de nou pel que fa a la necessitat de disposar d’estudis imparcials: al segle XVIII, James Lind va utilitzar un estudi imparcial per comparar sis dels remeis que es feien servir llavors per tractar l’escorbut, una malaltia que acabava amb la vida d’un gran nombre de mariners durant els viatges llargs.

Va demostrar així que les taronges i les llimones, que ara se sap que contenen vitamina C, eren una cura molt eficaç.

Les anècdotes són simplement anècdotes

«Els nostres cervells semblen estar dissenyats per a les anècdotes i aprenem més fàcilment a través d’històries convincents, però m’aterreix pensar que hi hagi tantes persones, inclosos molts dels meus amics, que no s’adonin dels riscos d’aquest enfocament. La ciència sap que les anècdotes i les experiències personals poden induir a errors fatals, per això exigeix ​​resultats que siguin avaluables i repetibles. Per altra banda, la medicina només pot confiar en la ciència fins a cert punt. La variabilitat humana és massa gran com per estar completament segurs d’alguna cosa pel que fa als pacients individuals, de manera que, efectivament, sovint són moltes les possibilitats de deixar-se portar per una suposició. Siguem clars pel que fa als límits perquè, si hom se n’aparta, ràpidament es traeix l’essència de la ciència: es prenen els camins més fàcils i es barregen els fets i les opinions, fins que es torna difícil distingir els uns de les altres».

Ross N. Foreword. A: Ernst E, ed. Healing, hype, or harm? A critical analysis of complementary or alternative medicine. Exeter: Societas, 2008:vi-vii.

El 1747, quan prestava servei com a cirurgià de bord al vaixell de guerra HMS Salisbury, James Lind va reunir dotze dels seus pacients amb escorbut que estaven en estadis similars de la malaltia, els va allotjar a la mateixa part del vaixell i es va assegurar que tots rebessin la mateixa alimentació. Això va ser fonamental; estava creant condicions similars per a tots.

De seguida, Lind va assignar als mariners, de dos en dos, un dels sis tractaments per a l’escorbut que estaven en voga: sidra, àcid sulfúric, vinagre, aigua de mar, nou moscada o dues taronges i una llimona. Les fruites van ser les guanyadores, sense cap dubte.

Més endavant, l’Almirallat ordenà que es proveïssin tots els vaixells amb suc de llimona, amb la qual cosa, a la fi del segle XVIII, la temible malaltia havia desaparegut de l’Armada Reial.

A page from the Treatise on Scurvy

Pàgina que conté el títol del llibre més famós de James Lind, en el qual va documentar un assaig comparatiu del 1747 en què es demostrava que les taronges i les llimones eren el tractament més eficaç contra l’escorbut, en comparació amb altres sis tractaments utilitzats en aquell temps (vegeu www.jameslindlibrary.org).

Entre els tractaments que Lind va comparar, el Reial Col·legi de Metges recomanava l’àcid sulfúric, mentre que l’Almirallat s’inclinava pel vinagre. L’estudi imparcial de Lind va demostrar que les dues autoritats estaven equivocades.

És sorprenent la freqüència amb què les autoritats influents s’equivoquen. El fet de confiar massa en opinions, costums o precedents en lloc de recolzar-se en els resultats d’estudis imparcials segueix causant greus problemes en l’atenció sanitària (vegeu a sota i el capítol 2).

Avui dia, les incerteses sobre els efectes dels tractaments sovint es posen de relleu quan els metges i altres professionals de la salut discrepen respecte del millor mètode per tractar una malaltia (vegeu el capítol 5).

Els pacients i la població en general, així com els metges, tenen un important paper a exercir en l’abordatge d’aquestes incerteses.

És del màxim interès, tant per als pacients com per als professionals de la salut, que la investigació sobre els tractaments sigui rigorosa. Així com els professionals de la salut han d’assegurar-se que les seves recomanacions terapèutiques estan basades en dades científiques sòlides, els pacients tenen l’obligació d’exigir que això sigui així.

El públic només podrà confiar en tot el que la medicina moderna ofereix creant aquesta associació indispensable (vegeu els capítols 11, 12 i 13).