Trasplantament de medul·la òssia

No obstant això, l’ocàs de la cirurgia mutiladora no va significar la fi de la mentalitat de “com més, millor”, al contrari. Durant les dues últimes dècades del segle XX, es va introduir un mètode terapèutic nou que incloïa la quimioteràpia en dosis altes seguida d’un trasplantament de la medul·la òssia, l’anomenat “rescat amb cèl·lules mare”. Un informe aparegut al New York Times el 1999 va resumir el raonament que fonamentava aquest mètode:

«Els metges extreuen certa quantitat de medul·la òssia o glòbuls vermells de la pacient; després, li administren quantitats enormes de medicaments tòxics, quantitats que destrueixen la medul·la òssia. S’espera que aquestes dosis altes eliminin el càncer i que la medul·la òssia extreta, quan es torni a introduir al cos, es reprodueixi amb suficient rapidesa perquè la pacient no mori a causa de les infeccions. Una versió d’aquest procediment que utilitza el moll de l’os de donants ha demostrat des de fa temps ser eficaç per als càncers de la sang, però únicament perquè el càncer es localitzava a la medul·la òssia que es reemplaçava. L’ús d’aquest tractament per al càncer de mama implicava un raonament completament diferent que encara no s’ha provat».[9]

Especialment als Estats Units, milers de dones desesperades van pressionar a metges i hospitals perquè els administressin aquest desagradable tractament, tot i que cinc de cada 100 pacients morien a causa del procediment. En aquesta línia es van gastar molts milers de dòlars, una part d’ells finançats per les pròpies pacients. Amb el temps, algunes pacients van aconseguir el reemborsament parcial de les empreses asseguradores, que van cedir a la pressió per fer-ho, tot i la manca d’evidència científica sobre la utilitat del tractament.

Molts hospitals i clíniques es van enriquir gràcies a això. El 1998, una corporació d’hospitals va obtenir 128 milions de dòlars de guanys, en gran mesura provinents dels seus centres oncològics que feien trasplantaments de medul·la òssia. Per als metges nord-americans, va ser una lucrativa font d’ingressos i motiu de prestigi, i els va brindar un camp fèrtil per a les publicacions. La demanda insistent de les pacients va donar un gran impuls al mercat.

Hi va haver una competència intensa entre els hospitals privats dels Estats Units per proporcionar aquests tractaments, fins al punt que arribaven a oferir rebaixes en els preus. Als anys noranta, fins i tot els centres mèdics acadèmics dels Estats Units que intentaven reclutar pacients per als assajos clínics oferien aquest tractament. Aquests programes qüestionables s’havien convertit en una mina d’or per als serveis oncològics.

A la recerca d’evidència científica imparcial

Els investigadors calculaven que trigarien al voltant de tres anys per incorporar prop de 1.000 dones en els dos estudis. Però van trigar set anys, la qual cosa no resulta sorprenent…

Continueu llegint

L’accés il·limitat a aquests tractaments que no estaven provats tenia un altre desavantatge greu: no hi havia suficients pacients que participessin en els assajos que comparaven aquests tractaments amb els convencionals. Com a resultat, l’obtenció de respostes fiables va portar molt més temps del que estava previst.

Tot i les dificultats per obtenir evidència científica imparcial tenint en compte aquestes pressions, es van dur a terme alguns assajos clínics i es van revisar amb ull crític altres dades d’investigació. Així, el 2004 una revisió sistemàtica dels resultats acumulats de la quimioteràpia convencional en comparació amb la quimioteràpia en dosis altes seguida del trasplantament de medul·la òssia, com a tractament general per al càncer de mama, no va aportar proves convincents que fos útil.[10,11]