Trastorns psiquiàtrics

Lamentablement, la recerca no sempre es fa correctament ni és pertinent. Això es pot il·lustrar amb el cas d’una malaltia angoixant anomenada discinèsia tardana. Es tracta d’un greu efecte secundari de l’ús a llarg termini de certs medicaments anomenats neurolèptics (antipsicòtics), que s’empren per als trastorns psiquiàtrics, especialment l’esquizofrènia.

Les manifestacions més notables de la discinèsia tardana són moviments repetitius i involuntaris
de la boca i la cara: el pacient fa ganyotes, fa petar els llavis, treu la llengua i infla les galtes. De vegades, això s’acompanya de moviments espasmòdics de les mans i els peus. Un de cada cinc pacients que prenen un neurolèptic durant més de tres mesos presenta aquests efectes secundaris.

Als anys noranta, un grup d’investigadors va decidir revisar, de manera sistemàtica, quins tractaments s’havien emprat per a la discinèsia tardana durant els últims 30 anys. En escriure el seu article el 1996, es van sorprendre de trobar prop de 500 assaigs aleatoritzats en els quals s’avaluaven 90 tractaments farmacològics diferents. No obstant això, cap d’aquests assajos havia produït dades útils.

Alguns havien inclòs molt pocs pacients com per obtenir resultats fiables; en altres, els tractaments s’havien administrat durant períodes de temps tan breus que en la pràctica van ser en va.[11] Més endavant, el mateix grup de recerca va publicar una revisió exhaustiva del contingut i la qualitat dels assajos aleatoritzats pertinents del tractament de l’esquizofrènia en general. Van revisar 2.000 assajos i els seus descobriments van ser molt decebedors.

Amb el transcurs dels anys, els medicaments sens dubte han millorat en alguns aspectes les perspectives per a les persones amb esquizofrènia. Per exemple, la majoria dels pacients ara poden viure a casa o en comunitat. No obstant això, als anys noranta (i fins i tot a l’actualitat) la major part dels medicaments encara s’avaluaven en pacients hospitalitzats, per la qual cosa la seva validesa per al tractament ambulatori és incerta.

A més, la manca d’uniformitat amb la qual es van avaluar els resultats dels tractaments va ser sorprenent. Els investigadors van descobrir que en els assajos es van estudiar més de 600 tractaments, principalment farmacològics però també intervencions psicoterapèutiques; no obstant això, es van aplicar més de 640 escales diferents per avaluar els resultats i 369 d’aquestes es van emprar una sola vegada.

Per tot l’anterior, era molt difícil fer comparacions entre els resultats dels diferents assajos i a la pràctica ni els metges ni els pacients no podien interpretar els resultats. Entre els diversos problemes addicionals, els investigadors van trobar nombrosos estudis que van incloure molt pocs participants o van ser de massa curta durada com per presentar resultats útils. A més, els nous tractaments farmacològics en general es comparaven amb dosis inadequadament altes d’un fàrmac que era conegut pels seus efectes secundaris, tot i que existien tractaments de millor tolerabilitat, la qual cosa constituïa un estudi òbviament tendenciós.

Els autors d’aquesta revisió van concloure que mig segle d’estudis de qualitat, durada i utilitat clínica limitades deixava un ampli marge per a assajos ben planificats, realitzats de manera adequada i publicats correctament.[12]