Identificació de tota l’evidència científica pertinent per a les revisions sistemàtiques

La identificació de tota l’evidència científica pertinent per a les revisions sistemàtiques, independentment de l’idioma o del format dels informes rellevants, sempre és una tasca de gran complexitat, sobretot perquè part de l’evidència científica necessària no s’ha fet pública.

La difusió incompleta deriva principalment del fet que alguns investigadors no escriuen o no envien a publicar els resultats dels seus estudis perquè n’estan decebuts. Així mateix, les companyies farmacèutiques poden ocultar els estudis que no afavoreixen els seus productes. També les revistes científiques tendeixen a mostrar parcialitat quan rebutgen alguns estudis rebuts perquè consideren que els seus resultats són poc “encoratjadors”.[3]

La difusió incompleta i tendenciosa dels estudis és anticientífica i poc ètica, i actualment molts la consideren un problema greu. Especialment, les persones que tracten de decidir quin tractament han d’utilitzar poden arribar a conclusions errònies perquè els estudis que van presentar resultats “descoratjadors” o “negatius” tenen menys probabilitats de ser publicats que els altres, mentre que els estudis amb resultats encoratjadors tenen més probabilitats que se’ls difongui molt més àmpliament que els altres.

Medicina basada en la comercialització

«Certs documents interns de la indústria farmacèutica suggereixen que és possible que la base de l’evidència científica a disposició del públic no representi amb exactitud les dades subjacents en relació amb els seus productes.»

Continueu llegint

El grau de difusió incompleta és sorprenent: almenys en la meitat de tots els assajos clínics mai no es comuniquen tots els resultats. Aquesta difusió incompleta de les investigacions és tendenciosa i es presenta tant en assajos clínics de gran magnitud com en els de petita magnitud. Una de les mesures que es va prendre per resoldre aquest problema va ser establir disposicions per registrar els assajos des de l’inici i encoratjar els investigadors a publicar els protocols dels seus estudis.[3]

La difusió incompleta i tendenciosa de la investigació pot ser mortal. Uns investigadors britànics, amb gran mèrit, van decidir informar el 1993 dels resultats d’un assaig clínic que s’havia realitzat 13 anys abans. Es tractava d’un fàrmac nou per disminuir les alteracions del ritme cardíac en pacients amb atacs cardíacs. Nou pacients havien mort després de prendre el fàrmac, mentre que només un havia mort en el grup de comparació.

Van escriure: «Quan realitzàvem el nostre estudi el 1980, vam pensar que la taxa de mortalitat més elevada en el grup del fàrmac es devia a la intervenció de l’atzar. […] El desenvolupament del fàrmac (lorcaïnida) es va abandonar per motius comercials i, per tant, aquest estudi mai no es va publicar. Ara és un bon exemple de “biaix de publicació”. Els resultats que es descriuen aquí […] podrien haver brindat un avís precoç del problema detectat.»[4]

El problema al qual es referien era que, en l’apogeu del seu ús, els fàrmacs similars al que ells havien provat estaven causant desenes de milers de morts prematures cada any només als Estats Units (vegeu el capítol 2).[5]