4: Com pot saber una persona que l’evidència científica s’aplica en el seu cas?

Totes les decisions depenen d’algun tipus d’experiència, ja sigui individual o col·lectiva. Els estudis imparcials dels tractaments, com els assajos aleatoritzats, són simplement versions ben organitzades d’aquesta experiència i dissenyades per minimitzar els biaixos. Ben organitzada o no, sempre hi haurà alguna incertesa sobre el grau en el qual l’experiència anterior pot ser aplicable a la següent persona.

Per això, si els pacients que s’havien estudiat en els estudis imparcials tenien una afecció, en un estadi o una gravetat similar, el supòsit més lògic per a la persona en qüestió és que aquesta última presenti una resposta similar, llevat que hi hagués una bona raó per pensar que la persona o la seva afecció són considerablement diferents.

Per descomptat, tot i que l’evidència científica sigui aplicable, un pacient podria plantejar amb tota la raó: “Les persones són totes diferents; aleshores, segurament poden respondre de manera diferent, no?” L’”estudi imparcial” d’un tractament només indica què és el que funciona de mitjana, però poques vegades garanteix que donarà el mateix resultat en totes les persones i, en general, tampoc pot predir qui patirà algun efecte secundari. L’evidència científica ens pot orientar cap al tractament que probablement sigui el millor, i després provar-ho en una determinada persona.

En el cas d’erupcions a la pell, per exemple, un tractament basat en proves podria aplicar-se en una zona del cos i usar una altra zona com a control (vegeu el capítol 6). En comparar les respostes a les dues zones, tant el metge com el pacient poden comprovar si funciona o si hi ha algun efecte advers. De fet, és freqüent fer la “prova del pegat” quan s’empren alguns tractaments cutanis, com els tractaments per a l’acne facial.

No obstant això, en la majoria dels casos no existeix la possibilitat de fer una comparació tan senzilla i convenient. Per a alguns problemes crònics que no representen una amenaça per a la vida, com el dolor o la picor, és possible provar períodes d’administració intermitent d’un medicament en el mateix pacient. Aquest mètode també s’anomena assaig n = 1, el que significa que el nombre (n) de participants de l’assaig és 1 (un sol pacient). En aquest tipus de proves en pacients individuals també regeixen els principis per a una comparació imparcial que s’han descrit al capítol 6, entre ells, una avaluació no esbiaixada (no tendenciosa) o cegada del resultat, etc. Per tant, l’ideal seria emprar controls amb placebo dels tractaments cutanis o els comprimits, però això sol ser difícil d’organitzar.

Per a moltes afeccions, però, no es pot “provar i veure què passa”: el resultat és massa remot o massa incert. Per exemple, és impossible saber si l’aspirina previndrà un accident cerebrovascular a un pacient fins que ja és molt tard. Això representa un problema en la majoria dels casos de la medicina preventiva, i també quan es tracta de tractaments per a moltes malalties agudes, com la meningitis, la pneumònia o la mossegada de serp, en què no es disposa de l’oportunitat de provar-los en cada pacient i veure el resultat. Per tant, tot dependrà de si es decideix aplicar l’evidència científica derivada dels estudis previs fets en altres pacients i de quina manera es fa.

A la pràctica, si estem d’acord en aplicar l’evidència científica, llavors és important preguntar de quina manera la gravetat de l’afecció del pacient (o el nivell de risc en aquells que encara no han emmalaltit) es compara amb la dels participants dels estudis. En general, els pacients amb una malaltia més greu tenen més possibilitats de beneficiar-se del tractament. D’aquesta manera, si la gravetat és igual o major que els pacients dels estudis que demostren que un tractament és beneficiós, en general podrem estar segurs de l’aplicabilitat de l’evidència científica. Si la gravetat de la malaltia és menor (o si la persona encara està bé, o presenta un risc relativament baix), la qüestió clau és decidir si un benefici més petit que l’observat en els estudis igualment valdria la pena.