9: Com es pot evitar que a algunes persones se les “etiqueti” amb una “malaltia” i rebin tractaments innecessaris?

La medicina ha fet avenços sorprenents: vacunes i antibiòtics per prevenir i tractar infeccions, pròtesis articulars, cirurgia de cataractes i tractament de càncers infantils, per anomenar-ne només alguns. No obstant això, aquest èxit incentiva la medicina a ampliar el seu abast a àrees en les quals el benefici és menor.

Per a una persona amb un martell, el món sencer s’assembla a un clau; per a un metge (o una companyia farmacèutica) amb un tractament nou tot s’assembla a una malaltia. Per exemple, a mesura que es desenvolupen millors tractaments per a la diabetis i la pressió arterial alta, la temptació que se’ls presenta als metges és recomanar el seu ús als pacients amb resultats amb prou feines anormals. D’aquesta forma, augmenta de manera espectacular el nombre de persones etiquetades com a diabètiques o hipertenses i se’n “medicalitza” a moltes que abans haurien estat considerades normals.

Qui té diabetis?

Llavors, com es decideix qui té diabetis? Quan era a la facultat de medicina, la nostra regla numèrica era la següent: si la concentració sanguínia de glucosa en dejú era superior a 140, el pacient tenia diabetis. Però el 1997, el Comitè d’Experts per al Diagnòstic i la Classificació de la Diabetis Mellitus va redefinir el trastorn. Ara, si la concentració sanguínia de glucosa en dejú és superior a 126, el pacient té diabetis. Per això, totes les persones que tenen glucosa en sang entre 126 i 140 abans eren normals però ara tenen diabetis. Aquest petit canvi ha convertit a més d’1,6 milions de persones en pacients.

Continueu llegint

A més de qualsevol efecte advers del tractament (de vegades innecessari), aquest “etiquetatge” té conseqüències tant psicològiques com socials que poden afectar el sentit de benestar d’una persona i, a més, crear problemes amb la feina o l’assegurança.

Per això és important que els pacients i la població en general reconeguin aquesta cadena d’esdeveniments; que s’aturin i analitzin el possible balanç de danys i beneficis abans de precipitar-se a acceptar un tractament. Com ja s’ha dit al capítol 4, el cribratge generalment causa aquests problemes d’etiquetatge a través del sobrediagnòstic i del possible sobretractament.

La primera defensa recomanable és desconfiar de les etiquetes i les proves diagnòstiques ulteriors que es proposin. El comentari aparentment frívol que una persona normal és algú a qui no s’ha investigat prou té un rerefons molt seriós. Per això, sempre és recomanable preguntar si la malaltia es considera d’alt o baix risc.

A més, tal com s’ha suggerit abans, també s’ha de preguntar què passaria si no es fes res a curt termini: com es podria vigilar l’afecció i quin seria el senyal per actuar? Alguns metges senten alleujament quan els pacients no volen fer-se un tractament o una anàlisi de forma immediata. No obstant això, altres metges cauen en el parany de l’etiquetatge (etiqueta = malaltia = tractament obligatori) sense adonar-se que el pacient potser es conformaria amb esperar i veure si el problema millora o empitjora per si sol.