Ajudar perquè les persones compleixin amb els tractaments assignats

Les diferències entre els tractaments programats i els realment rebuts durant els estudis comparatius dels tractaments poden influir en altres maneres que possiblement compliquin la interpretació de les dades dels estudis.

Als participants dels estudis no se’ls poden negar els tractaments mèdicament necessaris, per tant, quan en un assaig imparcial s’estudien els efectes beneficiosos desitjats però no provats d’un tractament nou, convé assegurar als pacients que hi participen que tots rebran uns tractaments eficaços ben establerts.

Si tothom sap qui rep què en un estudi s’hi poden introduir diversos biaixos. Un d’ells és que pacients i metges poden creure que les persones assignades a tractaments “nous” han tingut sort, la qual cosa pot portar-los a exagerar inconscientment els beneficis d’aquests tractaments. D’altra banda, pacients i metges poden pensar que les persones assignades a tractaments “més antics” són tractades injustament, i aquesta decepció pot fer que en menystinguin qualsevol efecte positiu.

Saber quins tractaments es van assignar també pot induir els metges a administrar als pacients assignats als tractaments més vells algun tractament o cura addicional, per compensar, per dir-ho així, el fet que no hagin estat assignats a rebre els tractaments més nous però no provats.

L’ús de tractaments addicionals només en els pacients d’un dels grups de comparació complica l’avaluació d’un tractament nou i es corre el risc de fer que l’estudi sigui tendenciós i els resultats, enganyosos. Una manera de reduir les diferències entre els tractaments programats i els realment rebuts és intentar que, quan es comparen, tant els tractaments nous com els antics tinguin un aspecte, un sabor i una olor similars.

Això és el que es fa quan es compara un tractament amb efectes beneficiosos desitjats i un tractament sense ingredients actius (tractament fictici o placebo), que està dissenyat per tenir un aspecte, un sabor, una olor i una textura similars al tractament “real”.

Aquest procediment es diu “cegament” o “emmascarament”. Si es pot aconseguir aquest “emmascarament” (hi ha moltes circumstàncies en què no es pot), els pacients dels dos grups de comparació tendiran a diferir només en un aspecte: si són assignats al tractament nou o al que no conté principis actius. De la mateixa manera, els professionals de la salut que atenen els pacients tindran menys probabilitats de saber si els seus pacients han rebut el tractament nou o no. Si ni els metges ni els pacients saben quin tractament reben, l’assaig es diu “doble cec”.

Com a conseqüència, els pacients dels dos grups de comparació tindran una motivació semblant per complir amb els tractaments als quals han estat assignats, i és més probable que els metges que els atenen tractin a tots els pacients de la mateixa manera.