Formular les preguntes d’investigació correctes
De vegades els metges no saben quin tractament sigui probablement sigui el millor per als seus pacients perquè les opcions disponibles no s’han estudiat degudament.
Aquests estudis, que poden tenir conseqüències importants per a l’atenció dels pacients, potser siguin d’escàs o cap interès per a la indústria o el món acadèmic, de manera que les preguntes importants continuen sense resposta. I el fet de no respondre aquestes preguntes pot comportar un dany immens.
Prenguem l’exemple de si els corticosteroides administrats a les persones amb dany cerebral causat per lesions físiques augmenten o disminueixen les seves probabilitats de supervivència. Els corticosteroides es van utilitzar durant dècades abans que un estudi ben dissenyat demostrés que aquest tractament establert probablement havia causat la mort a milers de pacients amb lesió cerebral.[2]
Al principi, la indústria i alguns investigadors acadèmics es van oposar a les propostes de realització d’aquest estudi. Per què? Perquè participaven en assajos comercials de medicaments nous i costosos (denominats “fàrmacs neuroprotectors”) per avaluar els seus efectes en termes de resultats que tenien una importància qüestionable per als pacients, i no volien competència que els tragués participants.
Una altra raó per ocupar-se d’aquestes preguntes sense resposta és la de vetllar perquè no es malgastin recursos valuosos per a l’atenció sanitària. Quan en els anys quaranta es va introduir l’administració d’una solució d’albúmina humana per via intravenosa per a la reanimació dels cremats i altres pacients en estat crític, la teoria indicava que aquest tractament havia de reduir les seves probabilitats de morir.
Increïblement, fins als anys noranta no es van fer estudis imparcials per comprovar aquesta teoria. En aquesta època, en una revisió sistemàtica dels assajos aleatoritzats pertinents no va ser possible trobar cap evidència científica que la solució d’albúmina humana reduís el risc de mort en comparació amb les solucions salines simples. El que la revisió sistemàtica va revelar, de fet, va ser que si l’albúmina tenia algun efecte sobre el risc de mort era el d’augmentar-lo.[3]
Els resultats de la revisió esmentada van motivar els metges d’Austràlia i Nova Zelanda a col·laborar en la primera comparació imparcial suficientment àmplia entre la solució d’albúmina humana i la solució salina intravenosa, un altre líquid emprat per a la reanimació.[4] Aquest estudi, que s’hauria d’haver fet mig segle abans, no va poder trobar cap prova que l’albúmina fos millor que la solució salina.
Atès que l’albúmina és gairebé 20 vegades més costosa que la solució salina, durant els darrers 50 anys s’han desaprofitat enormes quantitats de diners dels pressupostos sanitaris a tot el món.