Dietilestilbestrol
Feia temps els metges dubtaven de si un estrogen sintètic (artificial) anomenat dietilestilbestrol (conegut per les sigles en anglès DES) podia ser beneficiós per a les embarassades que havien tingut avortaments espontanis i parts de nadons nascuts morts. Alguns metges en prescrivien i d’altres no.
El DES es va popularitzar a principis dels anys cinquanta, ja que es va creure que podia corregir un trastorn de la placenta al qual s’atribuïen aquests problemes. Els metges que el prescrivien es van sentir encoratjats pels casos anecdòtics de les dones que, després d’haver patit avortaments espontanis i parts de nadons nascuts morts, havien tingut nadons vius després de rebre el tractament amb DES.
Per exemple, un obstetra britànic, a qui va consultar una dona que havia tingut dos parts de nadons nascuts morts, va prescriure el medicament des dels inicis del tercer embaràs. Aquest va culminar amb el naixement d’un nadó viu. Suposant que la capacitat “natural” de la pacient per procrear amb èxit podria haver millorat durant aquest lapse, l’obstetra no li va indicar DES durant el quart embaràs; el nadó va morir a l’úter, a causa d’”insuficiència placentària”.
Així doncs, durant el cinquè i el sisè embaràs, ni el metge ni la pacient no van dubtar gens que calia administrar DES novament, i tots dos embarassos van tenir com a resultat el naixement de nadons vius. Tant l’obstetra com la dona van arribar a la conclusió que el DES era un medicament útil.
Lamentablement, en estudis rigorosos mai no s’ha demostrat que aquesta conclusió basada en una anècdota hagi estat correcta. De fet, durant el mateix període en què es va tractar aquesta dona, es van realitzar i publicar alguns estudis imparcials que no van trobar indicis que el DES fos beneficiós.[5]
Encara que no es va obtenir cap evidència científica a partir d’estudis imparcials que demostrés que el DES era útil en la prevenció de la mortalitat natal, la història del DES no va acabar allà. Vint anys més tard, va començar a sorgir evidència científica sobre els efectes secundaris nocius quan la mare d’una dona jove amb un càncer de vagina poc comú va fer una observació molt important. La mare havia rebut DES durant l’embaràs i va suggerir que el càncer de la seva filla podria haver estat causat pel medicament.[6] Aquest cop l’observació va ser correcta, i el que és més important, es va demostrar que ho era.
Des de llavors, nombrosos estudis han revelat una multitud d’efectes secundaris greus del DES, tant en homes com en dones que van estar exposats a aquest medicament abans de néixer. Aquests efectes secundaris inclouen no només una major freqüència de càncers rars, sinó també altres anomalies de l’aparell reproductor.
Quan es va declarar oficialment que el DES no s’havia d’emprar en l’embaràs, milions de persones ja havien estat exposades a aquest medicament.
Atès el que sabem ara, si els metges haguessin aplicat les investigacions més fiables sobre el DES existents als anys cinquanta, l’haurien prescrit molt menys perquè en realitat mai no es va provar que el DES fos eficaç per al trastorn per al qual s’havia prescrit en primer lloc. Lamentablement, una gran quantitat de metges van passar per alt aquesta manca de fonaments científics sobre la seva utilitat.[7]