Accident cerebrovascular

Un altre exemple de recerca innecessària, un cop més a causa del fet que no s’havien recopilat i analitzat els resultats dels estudis anteriors, té a veure amb el tractament dels accidents cerebrovasculars amb un fàrmac anomenat nimodipina (pertanyent al grup de fàrmacs denominats antagonistes del calci).

Si fos possible limitar el grau de dany cerebral en els pacients que pateixen un accident cerebrovascular, les seves probabilitats de desenvolupar una discapacitat es reduirien. A partir dels anys vuitanta, després d’obtenir resultats encoratjadors en alguns experiments amb animals, l’ús de la nimodipina per a aquesta finalitat es va avaluar en pacients que havien patit accidents cerebrovasculars.

Si bé un assaig clínic realitzat en pacients amb accidents cerebrovasculars, publicat el 1988, suggeria un efecte beneficiós, els resultats d’alguns assajos clínics addicionals de la nimodipina i altres antagonistes del calci eren discordants.

Quan el 1999 es va revisar sistemàticament l’evidència científica acumulada d’assajos clínics que havien estudiat gairebé 8.000 pacients, no es va trobar cap efecte beneficiós dels fàrmacs (vegeu el capítol 8).[14] Com va poder ocórrer això, si pel que sembla l’ús de la nimodipina s’havia basat en dades científiques sòlides?

En base als resultats dels estudis realitzats en pacients, per primera vegada es van examinar correctament les troballes obtingudes en els experiments amb animals. Només quan es van realitzar revisions sistemàtiques dels estudis amb animals va quedar clar que el disseny dels experiments animals generalment era deficient i els resultats estaven plens de biaixos i, per tant, eren poc fiables.

En altres paraules, des de l’inici no hi havia hagut una justificació convincent per dur a terme els assajos en pacients amb accident cerebrovascular.[15]